La Pica del Canigó amb els seus 2784 metres és el cim principal del Massis del Canigó. En dies molt clars es poden veure les illes Balears i els Alps.
Els pobles que envolten el Canigó (Prades, Vernet, Prats de Molló....) es transformaren en capitals de manifestacions catalanistes. Cal destacar la gran foguera que s'encén al cim a la vigília de Sant Joan, amb llenya procedent d'arreu dels països de parla catalana.
L’any 1955 Francesc Pujades, vilatà d’Artes de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel Canigó i inspirat pel poema de Mosen Cinto Verdaguer, tingué la iniciativa d'encendre els focs de Sant Joan en la pica d'aquesta muntanya i des d'allà repartir la seva flama per totes les contrades de la nostre terra.
El nou costum pren una gran força en poc temps, de tal forma que avui és pràcticament impossible trobar una sola foguera a Catalunya Nord que no sigui encesa amb la Flama del Canigó. L’any 1966 el foc creua per primera vegada la duana i arriba a Vic. Són èpoques ben difícils, sovint de clandestinitat. A poc a poc la xarxa es va estenent i el foc, escampat per tot el Principat, ja arriba al País Valencià.
El 22 de juny, com cada any, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafarà el foc que des de 1955 resta encès al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i pujaran al cim del Canigó; passaran la nit vetllant la Flama i, a trenc d’alba, iniciaran el descens perquè la Flama arribi a tots els pobles i ciutats dels Països Catalans a temps d’encendre les fogueres de la nit de Sant Joan.
No hem d’oblidar que el diumenge abans de sant Joan se celebra l’aplec del Canigó, trobada que té per finalitat pujar al cim del Canigó feixos de llenya portats per gent de les més diverses contrades del nostre país. Aquests feixos serviran per encendre la foguera que, la nit de sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal.
La Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya, ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals i esportives.
Cal, doncs, que aquesta Flama del Canigó arribi i es mantingui arreu dels Països Catalans, i que aquest Foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor d’una comunitat que vol i necessita recuperar plenament el seu sentit de Pàtria, socialment justa, políticament lliure, econòmicament pròspera i culturalment digna.
Les dades tècniques de la sortida són les següents:
Integrants: Dolors, Jordi i Aniol
Sortida-Arribada: Refugi de Cortalets.
Altitud del punt de sortida: 2092 mts. Altitud mínima: 2092 mts. Altitud màxima: 2786 mts.
Ascens: 800 mts. Descens: 800 mts.
Distància recorreguda: 9,4 kms.
Temps efectiu: 3h15'
Temps total: 5h01'
Mapa de la ruta.
Recorregut registrat pel GPS
El track de la ruta el trobareu al wikiloc.
Perfil de la ruta.
Hem començat la ruta al refugi de Cortalets.
Tot seguit ens hem dirigit cap a la Carena de Barbet.
Un camí ben fresat al mig d'un jardí natural ens porta fins a la carena.
Un cop assolida la carena, ja podem veure el nostre objectiu.
Carena de Barbet.
Carena de Barbet i el Canigó.
Després de travessar el coll, hem vorejat el cim de Barbet fins arribar a la Portella de Vallmanya.
A la Portella hem continuat vorejant el Pic Barbet fins arribar a la xemeneia del Canigó.
Vessant sud del Canigó.
Aquí comença la part més divertida de la ruta, "la xemeneia"
Pujar la xemeneia és una grimpada fàcil.
Tot i ser fàcil, no deixa de ser espectacular.
Això ja està fet. Hem trobat molta gent que baixa per la xemeneia.
Pica del Canigó (2784 mts.)
Taula d'orientació al cim del Canigó.
L'Aniol continua sumant cims.
Baixant del Canigó per la seva vessant nord.
Es una baixada molt ràpida.
Pla dels Estanyols.
Refugi de Cortalets i fi de l'excursió. Ara només queda el més dur de la diada, arribar a Besalú que són unes tres hores de cotxe, però estem molt satisfets del dia que hem passat.
Pujar muntanyes és una passada.
Salut a tothom i fins la propera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada